Una de les situacions que més em dolen en la meva tasca com a professor de secundària és quan un alumne s’autoqualifica de “tonto”. Recordo una vegada en què, en arribar a un institut, un grup de matemàtiques de 2n d’ESO em varen dir “profe, no et passis molt en els exàmens, que som el grups dels tontos”. Me’l vaig quedar mirant i li vaig dir “no, admetria que fossiu el grup que no vol treballar, per exemple, però no et consenteixo que diguis això de tu mateix”.
Amb aquest exemple posem el dit a la nafra en una qüestió clau : en què es basa l’aprenentatge de qualsevol disciplina. De la mateixa manera que una amistat o una relació de parella no funcionen si no hi ha feed-back (una interacció mútua de les dues persones implicades), amb l’aprenentatge passa una mica el mateix. Durant els meus anys de professor, m’he trobat moltes vegades amb alumnes que pensen que n’hi ha prou amb assistir puntualment a classe, prendre els teus apunts i comportar-te de forma adequada. És un greu error, ja que aquests tres requisits “haurien de venir de sèrie” (com els airbags d’un cotxe o la radio).
Principal deure del professor és explicar la matèria el millor possible, reciclar-se periòdicament (per exemple, posant-se el dia amb tots aquells recursos TIC que puguin facilitar tant la seva feina com l’aprenentatge dels alumnes), tenir la millor actitud possible (fins i tot quan es troba davant d’un públic poc receptiu) i ser empàtic dins de les seves possibilitats. Però tot serà debades si l’alumne no hi posa de la seva part. Aquesta és la part de l’equació que massa alumnes obliden (no és el lloc ni el moment de discutir per què es dona aquest oblit).
Per bé que un professor faci la seva feina, si un alumne arriba a casa seva, deixa la bossa amb el material de l’escola o l’institut en un racó, on sap que la tornarà a trobar l’endemà, i, després de l’obligatori descans i pausa per menjar, no torna a fer cap feina fins l’endemà quan torni al seu centre educatiu, molt probablement no treurà uns resultats satisfactoris (deixem de banda ara els alumnes d’altes capacitats, que són un tema apart i una minoria). Quan els pares arriben a casa, després d’una dura jornada laboral i veuen els seus fills enganxats a la TV, a l’ordinador, a la consola, o al mòbil enviant missatges (sovint a companys que amb prou feines fa unes hores que ha vist a l’escola o institut), una resposta que reben massa sovint els pares quan pregunten per què no estan estudiant és “és que no tinc deures”.
Aquest és el tema clau. Un alumne que només treballi quan hi ha deures, molt probablement treurà uns resultats molt per sota de les seves possibilitats i pot arribar a l’extrem, fins i tot, d’arribar a pensar que és “tonto”, quan molt probablement el que li passa és que no treballa bé. En aquest moment, si aquest text formés part d’una conferència davant dels alumnes, seria quan una o un alumna/e espavilada/at faria la pregunta clau : Què significa estudiar bé ?.
Sense ànim d’encetar cap discussió infinita amb totes aquelles persones que desprecien el valor de la feina constant i diària en un aprenentatge autènticament satisfactori, vaig a donar un procediment que per a mi assegura treure el màxim de resultats, en funció de les capacitats de cada persona :
- La màxima preocupació d’un alumne durant una classe ha de ser assegurar-se de captar tot el que el professor ha comentat. Sempre ha de tenir més importància això que no pas que quedi de primera ma una presentació impecable. Aquí hi ha un altre cavall de batalla de tots els professors amb tots els alumnes : fins i tot a batxillerat, la majoria d’alumnes pretenen que se’ls dictin els apunts a una velocitat tal que els doni temps a escriure-ho tot amb bona lletra i presentació impecable. Greu error, per dos motius (el segon el veurem en el següent punt). El primer és que obliga al professor a anar a pas de tortuga i aquest és un dels motius que fa que els programes de les assignatures rarament es puguin assolir, un problema de què l’alumne noi se n’adona fins que, en un curs posterior, li arriben a fer falta aquests coneixements (la cosa se sol resoldre, per part de l’alumne, afirmant que tota la culpa era del professor que no ho feia bé).
- Prendre els apunts en brut obliga a que, en arribar a casa, l’alumne els hagi de passar a net. Està clar que “malgastar una hora” passant a net uns apunts ens treu temps , de fet molta gent afirma que és una completa pèrdua de temps. Però allò de què no se n’adonen les persones que afirmen això, és que passar apunts és molt millor que simplement llegir-se’ls (normalment la tarda abans d’un examen, i essent optimista), ja que la persona es veu obligada a fer aturades per comprovar si allò que ha anotat és correcte. I aquí és on està la utilitat del llibre de text d’una assignatura, fins i tot quan, aparentment, el professor no el fa servir. Quantes vegades no hem sentit “no sé per què ens fan comprar el llibre perquè el professor ni se’l mira”. I què que no se’l miri (penso jo) ?. Mira-te’l tu !!!.
- Un cop els apunts estan ben presentats en una llibreta que només serveixi per a una assignatura (i no per a totes !!!!) i, quan l’examen es va apropant, és l’hora de fer el resum i, si l’assignatura és física, química o matemàtiques, el formulari. Un resum ha de contenir les idees bàsiques d’allò que s’ha estudiat i aquells detalls que ens costen de recordar o notes sobre el que no entenem. Normalment a les tutories algunes vegades s’estudien tècniques d’estudi i com fer resums, formularis i esquemes (llàstima que molts alumnes s’ho prenen com una hora de no fer res).
- En general, la classe anterior a l’examen, el professor fa una “classe de dubtes”. És molt comú que els alumnes no preguntin res, tot i que si el professor fa una pregunta en concret, tampoc contesta ningú, en general. A física, química i matemàtiques, la major part de vegades els alumnes demanen fer tal o qual problema que o bé resulta que ja s’ha fet durant les classes (fet que demostra que fa dies que no es miren els apunts), o bé que se n’ha fet un de molt similar o, finalment, que se n’ha escollit un de forma pràcticament aleatòria per “demostrar-li interès” al professor. Està clar que, si no s’ha dut a terme la tasca 3, la o l’estudiant ni tan sols “sap el que no sap”, de manera que es presenta a l’examen totalment venut.
- El darrer punt del procediment és reconèixer que els mals resultats que moltes vegades s’obtenen s’originen en què no s’ha treballat prou ni bé. Inexplicablement, moltes persones prefereixen quedar com a ximples abans d’admetre que, senzillament, no treballen. “És que em costa molt”, o “és que em poso molt nerviós/a als exàmens”, o “és que sóc molt curt/a”. La major part de vegades són excuses per no admetre un excés d’hores amb la Wii, o de TV a altes hores de la nit (molts alumnes tenen TV a l’habitació i ningú els la controla), o de xats interminables al Facebook, Twitter, Instagram o Snapchat.
Per a alumnes que segueixen un procediment similar al dels anteriors 5 punts, Video Learn pot ser una eina inestimable per fer una mica menys feixuga aquesta feina. El cas és que pot ser feixuga, sí, però el premi final és el millor que hi pot haver per a un alumne : desenvolupar al màxim les seves capacitats, juntament amb ser conscient d’haver fet tot allò que podia. I com diu el refrany “qui fa el que pot, no està obligat a més”.
